Ens acostem al Carnestoltes i aquesta data m'ha suggerit el tema que avui us presento que ve a ser: El significat de la màscara en psicologia i més concretament en la Teràpia Gestalt i Jung. Com que altres de les meves passions son el Focusing i la política, he volgut fer una trobada entre totes elles. Som-hi!
En la teoria de Gestalt, La màscara es pot entendre com un símbol que representa les parts visibles d’una identitat, alhora que amaga altres aspectes subjacents. Aquesta idea es basa en el principi de percepció que prioritza la figura sobre el fons, destacant allò que es vol mostrar i amagant allò que queda relegat a l’ombra.
Carl Gustav Jung va aprofundir aquesta idea amb el concepte de persona, una màscara psicològica que cadascú porta per interactuar amb el món exterior. La persona és la façana que presentem al món, construïda a partir de les expectatives socials i els rols que adoptem en la nostra vida. Pot ser, per exemple, la identitat que assumim com a professionals, membres de la familia o amics. Tot i que aquesta màscara és necessària per navegar per la societat, si ens identifiquem massa amb ella, podem desconnectar de qui som realment. Aquesta desconnexió pot fer que aspectes autèntics de nosaltres mateixes- el que Jung anomenava l'ombra, el món interior sovint reprimit o inexplorat - quedin amagats i sense integrar.
Eugene Gendlin, amb el Focusing, destacà com podem connectar -nos amb experiències internes que sovint són difícils de verbalitzar. Des d’aquest punt de vista, la màscara representa el que mostrem al món, mentre que sota ell poden quedar amagades sensacions difuses, un felt sense (sensació de sensació) que espera ser explorat. Sensacions generades per la discrepància entre allò que expressem i el que realment sentim, una diferència que sovint es manifesta com a molèstia subtil fins que no prestem atenció.
El Carnestoltes és, en aquest context, més que una celebració: és una invitació a la desinhibició i la transgressió, on la màscara no només oculta sinó que revela una faceta alternativa de qui la porta. Aquesta dualitat ressona amb la Gestalt, on l’atenció a una part de l’experiència pot redefinir com percebem el tot. Així, en el marc del Carnestoltes, la màscara esdevé una eina que transforma les regles socials habituals, donant peu a un "jo" creatiu i alliberat.
El treball terapèutic amb la màscara és essencial per viure d’una manera més plena i autèntica. Això implica no només mostrar una imatge acurada, sinó també saber reconèixer els errors, les contradiccions i els límits propis.
La màscara en la política: un exemple entre imatge i l'autenticitat
Aquest mateix joc de màscares és especialment evident en el món de la política. Els polítics, com qualsevol individu, construeixen una persona, una imatge pública dissenyada per ser acceptada i valorada pels votants. Aquesta màscara política pot servir per transmetre lideratge, confiança i proximitat, però també pot esdevenir un obstacle quan la imatge es percep com a falsa o desconnectada de la realitat.
En política, la màscara pot actuar com una eina de comunicació i estratègia, però també pot generar desconfiança quan la distància entre la façana pública i la realitat interna és massa gran. Així com el Carnestoltes permet una transgressió temporal de les normes, la política sovint juga amb la construcció d’una identitat flexible, capaç d’adaptar-se a diferents contextos i audiències. No obstant això, quan la màscara és massa rígida i esdevé una barrera entre el polític i la ciutadania, es pot generar el que Jung anomenava una escissió entre la persona i el jo autèntic, donant lloc a un sentiment de desconnexió i manca de credibilitat.
El treball terapèutic amb la màscara és fonamental per viure de manera més plena i autèntica. En política, aquest treball pren una rellevància especial: un líder que entén les seves pròpies màscares i és capaç d’integrar la seva ombra pot establir una connexió més genuïna amb la societat. Això implica no només mostrar una imatge cuidada, sinó també saber reconèixer errors, contradiccions i límits propis, fent de la política un espai més humà i proper.
Màscares, cultura i transformació
En aquesta fusió entre psicologia, cultura i política, la màscara adquireix una dimensió profunda: tant a nivell individual com col·lectiu, pot ser una eina d’adaptació i expressió, però també un mecanisme de distanciament i engany. La clau no és simplement treure la màscara, sinó entendre-la, treballar-la i fer-la més transparent. Només així podem aconseguir una societat i una política més autèntiques, on la màscara no sigui una barrera sinó un pont cap a una comunicació més honesta i significativa
